Annita!!!

Ara fa tres anys...

El context

Un grup (11 individus, i indivídues) desesperats per fer un viatge de final de carrera (alguns encara no l’han acabat) com Déu mana. Cremadíssims de les classes de la Pompeu i completament ansiosos. Jugant a preparar el citat viatge, del qual se’n va tenir confirmació una setmana i mitja abans d’agafar el vol (esperant la promoció del 2x1).

Al món, acabava de començar la guerra d’Iraq. Tot déu manifestant-se, i nosaltres esperant q això fes baixar el preu dels vols, i del tipus de canvi Euro-Dolar calculant què ens podíem gastar.

Els protes

11, com he dit.

Ramon: Persona sosa per naturalesa, q anava a posar-se les botes amb el “tot inclòs”

Jose: Persona q només pensa en una cosa, q no va acabar fent al viatge.

Oscar: Persona capaç de posar-se un tanga i lluir palmet a la piscina de l’hotel. Així com de gastar-se un pastón sense adonar-se’n gràcies a la visa.

Fran: Persona que es va posar un pírcing a la cella.

Nata: Persona que va estar a punt de passar-se una setmaneta sense fumar (herbetes)

Montse: Persona hippy q tb va estar a punt de passar-se una setmana sense les citades herbes, i q es va posar les botes fent fotos de caire social.

Gisela: Persona fashion que va complir anys al Carib.

Paula: Persona també fashion que s’ho va passar força bé al Carib. I no va ser l’única!

Anna: Persona que s’ho va passar teta, i q a més, es va comportar molt correctament amb tothom.

Janet: Persona que ens va organitzar el viatge, i q es mereix un agraïment per aquest extrem.

Conchi: Persona que vam descobrir al viatge, tot i dur tres anys de carrera junts.

Diari de bord

El famós diari de bord es va començar a escriure a l’avió (Air Plus Comet, es deia), era un avió de 2a mà sense cap garantia de seguretat. Però era un lloc acollidor, afortunadament, pq 8 o 9 hores donen per a molt: acabar-se les existències d’alcohol de l’avió (i no eren poques, ho podem assegurar) va ser només el nostre primer récord; que ens conegués tot el passatge de l’avió, i tothom estigués al cas del tanga de l’Òscar, els nostres noms, etc. el nostre segon récord... Conèixer la persona més feliç del món, i q a sobre era d’Olot! tampoc té preu!  Espero q qui sigui q es va quedar amb ell, conservi degudament el nostre diari de bord. El q vam escriure entre tots (i algun passatger de l’avió i veïns de l’hotel) i hi vam plasmar tot el q es sorprenia (q era moltíssim) com aquell poli retirat q a Barajas ens volia ensenyar les seves fotos al nostre hotel d’un altre viatge seu i per error va agafar l’àlbum on hi tenia les fotos en boles de la seva mulata!

Sorpreses i Personatges

Aquesta devia ser la nostra primera sorpresa. Però no pas la única. El nostre amic d’Olot tenia una novia a Olot i una putilla (la va conèixer com a puta, però al cap d’un temps un dia li va dir ella q ell era el seu novio, i ell, molt hàbil li va reclamar q si eren novios no li hauria de cobrar més, estant-hi ella d’acord, lògicament) a Puerto Plata, q quan la va anar a veure el va tancar a casa pq no se li escapés (“pero como voy a escaparme si me cierras con llave”, li contestava ell). Aquest artista deia q li havia tocat una habitació massa lluny de la platja i q hi havia d’anar amb autobús (un trenet turístic no és un autobús) tot i haver pagat més per assegurar-se 1a línia de mar; per aquest motiu va anar a casa la seva novia dominicana a Puerto Plata i sols va baixar un parell de dies a l’hotel a dutxar-se agafar i deixar roba i aprofitar el Tot Inclòs. Un fora de sèrie.

A partir d’aquí tot va ésser un anar i venir de conèixer personatges estranys (avui en diuen freakis).

Un dels mítics va ser em Mario Conde, no recordo el seu autèntic nom, però el tio (era murcià, em sembla) devia estar empatat amb l’ex-banquer en consum de laca en garrafa per a ús personal; tenia un amic, qui només es va menjar un rosco en una festa ponche q es van fer a l’habitació de l’hotel, tot i passar-se una setmana tirant la canya i l’equip de pesca (amb barca d’arrossegament inclosa) a les nostres noies. Va ser col·lega de circumstàncies d’en Jose, és a dir, q per a les circumstàncies de l’engominat, q va veure en l’amistat amb en Jose una possibilitat d’acostar-se a les noies del grup. Però no va haver-hi sort!

L’altre, en Fernando León. Tampoc recordo el seu nom real, però si com el vam batejar per la seva semblança física. Artista a qui vam sorprendre tallant-se les ungles en un raconet de l’hotel, a l’aire lliure, i sense cap pudor. Aquell qui ens va deixar participar a la gravació de l’anunci de l’hotel bàsicament per intentar quelcom amb les nostres noies. Mítica va ser la nit q plovent (semi-tempesta tropical, q ens va mullar a tots en general i a en Fran en particular), ens va dur a tots enganyats al casino, fent-nos creure q veuríem les escenes gravades per l’helicopter el matí, i ens va situar davant la ruleta per a ser filmats (i sobretot filmades) a canvi d’alcohol de qualitat (el tot inclòs no englobava l’alcohol car del Casino). El millor va ser al final quan acabada la gravació a l’interior va deixar anar: “que se queden Paula y coletitas (la Montse)” quan preparaven l’escena del billar.

Tiburón, així es feia dir l’Eliseo, a qui per estalviar una pobre síl·laba anomenàvem “Tibu”. Mafiós del taxi amb negocis en tots els sectors de l’illa. Va ser l’individu q ens va passejar d’un lloc a l’altre, preparar les excursions il·legals i aguantar els nostres retards (q tot i ser previstos i persistents, no van parar d’augmentar dia rera dia). Xofer de les noies, a qui agradava dir coses boniques, q elles es creien, cosa q encara el devia complaure més. El seu gran èxit, comprar-los un plàtan en una parada insalubre i sense cap garantia higiènica o sanitària, acció per la qual les noies no van parar de recordar-nos les qualitats humanes del tibu.

El seu escuder, en Manuel, era un personatge tb peculiar, xofer dels tios, a qui mentre el tibu comprava un plàtan a les noies, a nosaltres ens va regalar una ampolla de Ron Brugal (en un indret tb amb nul·les condicions, i q no passaria una inspecció de sanitat ni pagant a l’inspector) q de bon matí entrava q donava gust! Una altra cosa va ser a la tarda, quan la temperatura de la beguda ja s’havia assimilat a la de l’exterior en no estar degudament guardada en una nevereta de càmping o similar. Aquest home es caracteritzava per no dir-nos als nois les coses boniques q el tibu deia a les noies, a més de per pitar a tots els cotxes q coneixia (el 80% dels q circulaven per les carreteres de la província, almenys) i q partia de riure al bo d’en Ramon. A més, parlava d’una forma peculiar, concretament d’una q no se l’entenia ni mica (així no podem estar tant segurs q no ens digués coses boniques com en tibu a les noies), raó per la qual tb tots els passatgers de la guagua ens partíem el cul quan enraonava. Tb el recordarem per haver-se passat en vermell l’únic semàfor q vam veure a la República Dominicana, i pel percance del cinturó q no duia posat i es va haver de posar a corre cuita després d’una retenció formada per unes obres ja q darrera hi havia la policia (i q de tornada, al mateix indret va haver de fer el mateix per no haver recordat què li havia passat al matí). En fi, tot un festival.

A més d’aquests, hi va haver els secundaris:

Com el guia q a la illa Bacardi ens va parlar tant bé dels cabeza cuadladas (alemanys) i q no va saber pronunciar una sola “r” en tot el matí. Una persona molt maca però q va dir el tibu q no li havíem deixat propina (pirata!).

El noi de les motos d’aigua, q ens va deixar fer un volt altruistament, gràcies a una de les noies del grup, q sense ganes s’hi va fer molt amiga només per aconseguir pujar gratis a una moto d’aquestes (bé, això de sense ganes...). Doncs aquest tio el vaig veure un dia per la tele, de debò, el van agafar com a actor en una sèrie rodada allà.

I en Lenni, o Lennin es veu q li deia la placa. Empleat de l’hotel q es va saltar la norma interna q els hi prohibeix amistançar-se amb les clientes. Amb les coses boniques q ens deien les senyores de la neteja als nois, si va anar d’un pel q no ens violen! Però nosaltres ens vam posar durs pel seu propi bé, pq no les acomiadessin; però res, sempre ha d’haver-hi algú q se salti les normes, i la majoria de vegades ha de pertànyer al grup!

Finalment, la noia valenciana de qui no recordo el nom, q es va jugar un viatge al carib per passar una quantitat suficient de substàncies estupefaents (consum mínim recomanat) per a una setmana. I q ens va sorprendre molt, a part d’aquesta habilitat i sang freda, per la seva actitud carinyosa vers els autòctons.

Resum

Viatge iniciàtic per excel·lència, recomanable a tothom (no aneu a segons quins països amb reminiscències terroristes, allà no hi ha estat de dret, i perilla q prengueu mal).

Setmana amb un abans i un després, i un canvi en la manera de veure les coses i comprendre les més incomprensibles.

També exemple de presa de decisions grupals i de com determina un pilot de gent com s’ha d’actuar.

Exemple de com anar pel món sense planificar res, i un cop t’hi trobes deixar decidir a les noies i apuntar-se al carro després.

I, no ens en vam adonar fins q havíem tornat, indret molt guapo on ens ho vam passar d’allò més bé. Amb la visita a la fàbrica de Ron Brugal, i al mercadillo de Puerto Plata; la manifestació d’un grup vandàlic q ens vam trobar i q va si algú dels afectats pel talla  la carretera hagués anat armat haguéssim viscut un tiroteig en primera persona) aquella excursió a cavall (cavalls q queien com si d’un rodeo es tractés), i les anades i vingudes amb patera per l’avocador (per la pudor a sofre putrefacte) dels Manglares de Rio San Juan i per l’estret q separava la costa de l’Illa Bacardi o Cayo Levantado) i q en ambdós casos va anar d’un pel q no volquem; per l’enorme llagosta q ens vam fotre a preu de saldo, els frijoles i la mítica cerveza Presidente, i el res, i l’amaretto. Les trenetes de les noies (en menor o major mesura), la Pinya colada i el Cocoloco, els venedors ambulants, i la iaia desdentegada q volia fer cobrar per pixar a un lavabo i en dir-li q no cobraria va recomanar pixar (gratis) a la barraca on guardava els seus estris. Parlant de pixar: les comunes on vam fer les nostres necessitats. Les tràfegues amb la crema solar, i l’empellamenta q vam tenir després. El cotxe cremat per un alemany amb un seu company a dins, i a l’interior del qual encara hi havia un petit os humà. Tot i la pluja q va ser el pa de cada dia, i malgrat q els dos únics dies q no va ploure ens vam quedar com llagostins. Amb els nostres retards imperdonables (no vam aconseguir una sola puntualitat), els defalliments momentanis d’una part del grup en forma de son irracionalment potent (i q a qui ho patia se’l deixava fora de la festa d’aquella nit), els dos llocs d’oci nocturn, batejats per nosaltres com a Terraza i Discoteque. La bachata i les cançons d’Aventura. Els sopars als restaurants d’alt estànding i q en acabat havíem de passar pel bufet pq ens havíem quedat amb gana i per menjar alguna cosa en condicions. Les sortides nocturnes a Cabarette i a l’únic bar de San Juan q a més era un lloc amb moltes noies q malgrat no fumar et ficaven la mà per a tot arreu i al cap d’una estona a algú li van dir el preu. I q en la tornada de la qual els cambrers ja preparaven l’esmorzar q un parell d’hores més tard ja començàvem a menjar els més matiners. Les escenes de guiris amb dificultats per aguantar-se drets...

I sobretot els freakis presentats més amunt i els moments, escenes i frases de difícil oblit. Com veure "Braveheart" amb mexicà per la TV per cable, o la melodia de la peli porno q feien el dia q vam arribar, o com el "baix", "doble", "triple", "extra", etc. de l'Òscar, o les situacions reflexades aquí.    

Frases perduradores

            A l’avió:

Noi x: Tu q hi has estat. Les noies què tal?

Jaume Sala: Uff, te les hauràs de treure de sobre!

Noi x: Si??

Jaume Sala: Si, pensa q et vindran com mosques.

Noi x: No home, em refereixo sense pagar.

Jaume Sala: Què va! Així no, allà tot és pagant, pensa q hi ha molta pobresa.

            Un individu parla amistosament amb en Jose, ambdós s’havien trobat a l’hotel i per la síndrome vacacional havien començat una xerrada:

Persona x: ... Bla bla bla, pues ya nos iremos viendo por aquí.

Jose: Si, pero por cierto, ¿como te llamas?

Persona x: Jose, como tu.

Jose: ¿?

Persona x: ¡La que armasteis en el avión!

            Un individu desconegut per a nosaltresi q devia venir al mateix avió q nosaltres, en veure passar l’Òscar, li crida:

Individu x: Óscar! Ya te has puesto el tanga?

            El primer matí, amb la ressaca, jet lag, i comantant el primer a despertar-se la tromba d’aigua q ens va venir a sobre:

Noi x: Dios la que está cayendo! Dios la que está cayendo! Dios la que está cayendo! Dios la que está cayendo! Dios...

            En un esmorzar:

Cambrer x: Que le pongo señor?

Noi y: Pues un tinto de verano, pero no muy cargado, porfavor.

Camber x: Serà un placer.

(al cap d’una estona)

Cambrer x: Aquí tiene su tinto, señor. Siento si se lo he cargado demasiado, si hay q cambiárselo se le cambia, pero verá lo fino que entra.

            En un àpat, ja habituats a la resposta estàndard dels cambrers a la paraula “gracias”, però encara estupefactes:

Noia x: Gracias.

Cambrer y: Un placer.

Noia x: No creo q siempre sea un placer.

Cambrer y: (després de molts molts sofocaments) No, no, señorita, es siempre un placer!

            Abans de dinar, quan ja no podíem prescindir del menjar típic de l’hotel:

Noi x: Res, quiero res, hoy como res, a mi me gusta el res, quiero comer res, como me gusta la res...

Home y (cambrer dominicà): No se preocupe señor que hoy hay res, y si no hay res yo voy a mi casa y le traigo res, y si en micasa no hay res voy al mercado y le compro res... y si en el mercado no hay res... yo le consigo res!

            Guia de Cayo Levantado:

Home x (guia i estafador dominicà): Todo el mundo tiene delecho a comel.

            Anant de turisme nocturn, a un baret de mala mort:

Noi x: Oiga, los colombianos producen unos polvos blancos...

Home y (dominicà): Le recomiendo, amigo, que no pregunte por los polvos blancos de los colombianos, ya que en este país está castigado por entre 30 y 40 años de cárcel!

            L’endemà d’un festín q es veu q va fer història:

Noia x: (parlant del picadero) Tú en que número estabas? En la habitación del lado mio estaban haciendo un fiestón! Pensé que iban a destrozar la cama! Se escuchaban unos gritos...!

Noia y: Era yo! (enhorabona campiona!)

            De tornada, a l’avió:

Noia x (no formava part del grup): Estoy tan a gustito ahora mismo... que me fumaría un porro!

Noia y: Y yo también!

Noia x: Tu, ya te lo has fumado! (era cert, encara no sabem com podia saber-ho)

Conclusions

Les coses no són com volem que siguin, sinó com realment són. Els nois del grup vam tornar amb la cara de tontos que ens vam merèixer, per creure’ns més llestos q les noies i descobrir la poqueta q érem i ens havíem mostrat.

A part de la gran lliçó, n’hi ha de secundàries: si allà cobren quatre duros és pq se’ls mereixen, com aquells obrers q un matí obrien una sanja a pic i pala... i al vespre encara estaven al mateix forat; l’hotel els va pagar una misèria per fer una misèria de feina. En definitiva, q els fonaments del liberalisme es troben en un viatge de fi de carrera a la República Dominicana!

També, q sempre hi ha algú per incomplir les normes, i no parlo de les noies q es van liar amb bona part dels treballadors de l’hotel, sinó del cambrer q es guanyava un sobresou amb el comerç de substàncies estupefaents.

El comportament d’una noia varia enormement quan té el novio a dos metres, i quan el té a vint metres; en aquest segon cas es mostra més amigable amb tothom, especialment els mulatos, i si en venen tres, és amigable amb els tres, no parlo de les noies del grup (q tenien el novio a quasi 8.000 km) sinó de la Valenciana.

Però el q vam viure allà, malgrat ser real, no va pas semblar una bofetada, sinó una experiència q tots voldríem repetir, per queixar-nos dels mateixos desencerts.

Així, el món comença i acaba al purgatori caribeny; el lloc on no es diferencia l’estat de natura de l’etílic, pq les coses són com són i no com voldríem q fossin, malgrat alguna vegada s’hi assemblen o s’hi ha assemblat, ni q sigui mentre dormíem.

Mentre erem allà va morir Terenci Moix, al dia abans de tornar Julio Anguita Jr. i en arribar aquí José Couso. L'endemà s'acabava la guerra, però nosaltres seguíem al mateix núvol.